Aquests últims dies estem escoltant debats interessantísims respecte a temes totalment anecdòtics:
Són els controladors de les línies aèries treballadors “proletaris”?
Quin és el sou màxim que es pot demanar un conveni “de classe” ?
És “democràtic” la mobilització forçosa de civils?
Que dimonis és això de privatitzar A.E.N.A ?
Te l'actual govern central prou intel·ligència per calcular les conseqüències d'un presumpte “decreto trampa”?
Però, més enllà de suposades maniobres maquiavèl·liques de distracció, (per a que no es parli de la desesperació econòmica generalitzada), una evidència es visualitza amb contundència: La lliçó realment important que caldria entendre és que la militarització del sector ha resolt el “problema” amb inusitada rapidesa. L'eficàcia de les pistoles a l'hora de influenciar en les voluntats humanes és una realitat tant innegable com revolucionària. Sota l'amenaça armada, l'interès de les parts afectades per un conflicte és modula molt més fàcilment. Proclamat l'estat d'alarma, l'us de la força autoritària en nom del be comú, s'imposa com a la mesura més sensata.
Amb aquest principi empíric com estendard, la solució a la crisi dels sistema financer internacional oneja evident damunt els nostres caps: Cal aplicar desacomplexadament el codi penal militar als mercats i als mercaders. S'ha de fer com el comandante Chavez, que enfrontat a pluges torrencials amb 100.000 desplaçats, no te manies per defensar el dret a sostre de llurs ciutadans . La declaració d'estat d'emergència es revela com miraculosa “mano de santo” per aixoplugar a les persones afectades.
La comparació del dret a anar de vacances en avió, amb el dret a una renda mínima d'inserció, el de l'habitatge digne, el dret al treball, etc, no deixa lloc al dubte. S'ha de desplegar l'exercit dins de les entitats bancàries, per tal de que regulin els fluxos monetaris amb disciplina marcial.
Si en Fèlix Millet passes, com a mesura cautelar, 8 hores al dia pelant patates en la cuina de qualsevol “quartelutxo”, a les ordres d'algun sargento xusquero, un altre Palau cantaria. Si els cascos blaus envaïssin els paradisos fiscals per embargar els bilions que les màfies hi camuflen, canviaria la meva actual opinió de la O.N.U.
Malauradament, el que sembla que volen fiscalitzar per la força és l'espai de les xarxes d'internet. Els guerrillers de la lliure informació s'enfronten a les forces de l'imperi malvat del capital. La primera guerra virtual globalitzada està lliurant els primers combats.
Tot i així, tampoc falten els defensors de la teoria de la triple conspiració: N'hi ha que sostenen que tant en Julian Assange com les dues dones que l'acusen són tres agents a sou de la CIA, que també té en nòmina al Ossama bin Laden, que lo del 11-S va ser un auto-atac per justificar els milers d'assassinats posteriors, que ens fumiguen amb chentrails i amb la complicitat imprescindible dels controladors......
En definitiva, temps tan difícils que ni tant sols està clar quina és la bona trinxera i contra qui es dispara. Ens caldrà cercar les respostes escrites en el vent tempestuós del canvi climàtic, al que el volar de tants avions ens condemna.
Article escrit per Joan Marca, president de l'A.V. de Can Ricart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada