dijous, 30 d’abril del 2009

Banalitzen la corrupció, criminalitzen la defensa del territori.


El sistema polític hereu del franquisme, més conegut com a dictatova parlamentària, es disfressa de democràcia representativa organitzant eleccions de tant en tant. Fent veure que ho canviaven tot, aconseguiren que tot restès pràcticament igual (“Atado y bien atado”), maquillant-ho amb quatre urnes i un grapat de paperetes.


En l’actualitat, la dictadura franquista i les seves expropiacions a punta de baioneta continuen sent legals. El cap d’estat escanyol continua essent el mateix que el generalisimo va designar perquè el substituís a perpetuïtat. Els suposats representants del poble, còmplices necessaris del actual atzucac que ens empareda, maregen la perdiu amb estatuts i finançaments o amb fútbol i salsa rosa. Tots i totes (de Carretero a Piqué, passant per Ribera) acaben per posar la ma dins la caixa per endur-se un tallet de pastís.

Quan apareix gent amb prou dignitat per a sortir en defensa del territori que la troup de carronyaires depreda, les alimanyes esmolen les urpes de la repressió per tal de que no es generalitzi l’exemple. Malauradament, aquests últims dies veiem un parell d’exemples, a cadascú més escandalós,de criminalització dels defensors i les defensores del territori: La pena-multa contra l’estimat company que denuncia la barbaritat del pla C.A.U.F.E.C. i la querella per injúries contra la bona gent del I.A.E.D.E. per part de l’alcalde de Figueres .

Tal com teoritzava Montesquieux, sense divisió de poders no hi ha democràcia, tant com sense dret a la informació no hi pot haver llibertat. Amb jutges com Garzon o fiscals generals com Fungairiño, on és la divisió de poders?. Amb periodistes i massmèdies com els que patim, on és el dret a la informació veraç?.

dimecres, 29 d’abril del 2009

LA BURBUJA INMOBILIARIA BARCELONESA, ABRIL 2009.

Recorrido fotográfico desde la Plaza de las Glorias Catalanas al FÓRUM-DIAGONAL MAR. La Diagonal hasta el mar. Jamás se construyó tanto en tan poco espacio de tiempo. ¿Un viaje a alguna parte? La "Barcelona del Futuro" está hipotecada para varios futuros.

visiteu: " la gran corrupción "

dimarts, 28 d’abril del 2009

Crónica de la comunicación con Amadeu casellas (25-04-09)


Crónica de la comunicación con Amadeu Casellas en Brians 2, el 25-04-09, cuando llevaba ya 5 días en huelga de hambre. ¿Es esto lo que llaman protocolos de seguridad?


Hoy Sábado 25 de Abril, he ido a comunicar con Amadeu en su quinto día de Huelga de hambre. Las situaciones que se han producido durante el viaje y las esperas, pudieran parecer anécdotas, pero algunas nos hablan del significado de la prisión y de la trascendencia e influencia sobre quienes tienen que mantener algún tipo de relación con ella. Quizás en otro momento pueda relajarme y dedicarme a analizarlas con más tranquilidad y tiempo, pero ahora me parece mucho más importante, poder hablar sobre la situación concreta de Amadeu. Para empezar, decir que en el banco de datos del ordenador donde se recogen las comunicaciones, había algo que otras veces no existía. No he podido enterarme qué es lo que pasaba, porque la funcionaria que ha intentado inscribirme en primer lugar, no ha sabido explicar con claridad cual era el problema. En algún momento, me ha dado a entender que Amadeu sólo podía comunicar "mañana" (refiriéndose al Domingo). Evidentemente le he dicho que no, que Amadeu comunicaba los Sábados, que estaba en el módulo 4, y que el Sábado era su día de comunicación. Un funcionario más veterano ha confirmado mis palabras, pero no le ha permitido hacer algo que proponía la funcionaria. Al final, y después de 10 minutos, he dejado pasar mi turno para que pudiesen dejar entrar a comunicar a las personas que tenía detrás, pues me ha dado la sensación de que se trataba de que lo perdiese yo, o lo perdiésemos todos.

Cuando ya habían entrado a comunicar en el primer turno, la funcionaria le ha pedido al funcionario más veterano que me inscribiera él, porque ella no sabría hacerlo. Y ahí me he pasado otro cuarto de hora porque el ordenador no se sabe qué datos tenía, que no permitía hacerlo como en las otras ocasiones. Una vez he conseguido la hoja de autorización, ha pasado casi una hora hasta la llamada para comunicar y cuando esta se ha producido, lo sorprendente ha sido el aviso de que dejáramos en las taquillas todo lo que pudiera pitar en el detector, porque sino, no entraríamos a las comunicación. De hecho, nos sugerían que dejáramos incluso las chaquetas, y el funcionario veterano que me había dado la autorización, ha salido de la ventanilla para sumarse a los tres carceleros que estaban en la puerta de acceso, y ha cogido una raqueta detectora. Una funcionaria se quedaba nuestros documentos y nos inscribía en su hoja de registro, mientras que dos carceleros nos registraban con las raquetas, y otro vigilaba con los brazos cruzados sobre el pecho y las piernas abiertas. En mi caso, me he sacado la chaqueta y la he dejado sobre la mesa de la funcionaria, junto con la llave de la taquilla en la que había dejado mis efectos personales. Al pasar por el arco ha pitado, y el carcelero veterano me ha dicho que llevaba algo en los bolsillos. He girado los bolsillos hacia fuera para demostrarle que no llevaba nada y entonces me ha dicho que eran los zapatos y que debía descalzarme. Sin zapatos, he vuelto a pasar por el detector, y en esta ocasión no ha sonado. Me he calzado y me han dado la llave y la chaqueta mientras el funcionario veterano le preguntaba al otro si le había pasado la raqueta a la chaqueta, a lo que el otro le ha contestado afirmativamente. No sólo le habían pasado la raqueta, sino que además la funcionaria la había estado palpando. Este proceso lo han hecho con todas las personas que han entrado en el turno que estaba yo. En el anterior turno, este procedimiento no se ha realizado, y en el tercer turno, no me he quedado para comprobarlo. Un compañero que también comunica con Amadeu, ya me comentó que en otra ocasión le hicieron algo parecido y no estaría de más, comprobar si lo hacen en otras ocasiones que comuniquemos con Amadeu.

Hasta aquí los preliminares de lo que después será la comunicación con Amadeu. En otras ocasiones, había visto algún carcelero caminando por el pasillo interior que se encuentra detrás de las personas presas. En esta ocasión, no sólo paseaban en ese pasillo, sino que teníamos dos carceleros permanentemente de plantón durante la comunicación, tanto en las espaldas de Amadeu, como en las mias. Y no se perdían ninguno de nuestros movimientos. Y cuando se lo hice notar a Amadeu, y le dije que fuese con cuidado porque lo que estaba viendo me hacía sospechar que le iban a poner una vigilancia especial en los módulos con carceleros y chivatos. Ahí Amadeu me explicó que tenía a un carcelero que no conocía, siguiéndole los pasos todo el día. Tanto era así, que cuando lo despistaba, Amadeu le silvaba como se les hace a los perros para decirle que estaba allí. Además, le habían dicho que recogiese sus cosas que le cambiaban de celda, y Amadeu se negó y les dijo que si le cambiaban se ponía también en huelga de sed. Parece ser que al final desistieron de sus intenciones. Explicó que ya conocía ese tipo de situaciones y que en una ocasión le pusieron con un "chota" que llevaba el economato y que pretendía ganarse su confianza invitándole con buenos alimentos, hasta que se cansó de aguantarlo y fue al responsable a decirle que no iban a conseguir nada con el chivato que le habían puesto.

Me preocupa esta situación, nunca había visto un despliegue igual en una comunicación, era como si le estuviesen aplicando un protocolo de seguridad, dentro del grado ordinario. Y por lo que explicó Amadeu, esta situación se confirma. Es como si estuviesen buscando algo con lo que corroborar esta imprevista causa pendiente con la que han justificado la ruptura del acuerdo.

Durante toda la comunicación, tuvimos esas cuatro personas que no nos sacaban la vista de encima. A ellos, de tanto en tanto, se les sumaba alguno que paseaba y nos miraba al pasar por delante de nuestro locutorio. Unos compañerxs me habían pasado sus datos personales para que se los diera a Amadeu y pudiese pedir comunicación con ellxs. Amadeu me estuvo enseñando a través del cristal, dos instancias. Me explicó que se presentó una mujer que debía de ser una psicopedagoga o algo por el estilo, y le presentó una instancia para que la firmara. En ella ponía que se le retiraba de las tareas productivas, a causa de la huelga de hambre y por motivos de salud. Vamos, que ahora, de repente, estaban preocupados por su salud. Después de leer el papel, pensé que si se preocuparan de su salud, lo mejor que podrían hacer es dejarlo en libertad, y habían hecho todo lo contrario. Todo formaba parte de esa enorme farsa que es el propio sistema penitenciario. Amadeu me dijo que se negó a firmarlo, y que ante la insistencia de la mujer, le dijo que si le había enviado el director, que se lo devolviera...

La otra instancia que le habían enviado, hacía referencia a unos incidentes que se produjeron en la comunicación de la semana anterior, y le transmitían la prohibición de comunicaciones con la persona que se vio involucrada en el incidente.

Aprovechando que me había mostrado la instancia a través del cristal, le pregunté si tenía un bolígrafo y pegué al vidrio la hoja de la autorización de comunicaciones, en la cual, había colocado el papel con los datos de lxs compañerxs que querían comunicar con él. De esta forma, los vigilantes que tenía a mi espalda, no podían ver qué le estaba mostrando, y los que estaban enfrente, lo que verían sería la hoja de la autorización con el membrete de la prisión. De hecho, una carcelera se había puesto disimuladamente en un ángulo desde el que podía observarnos, medio tapada por una columna. Aprovechando esa posición, coloqué la hoja de manera que le quedase tapada por la columna, y pude comprobar cómo se descubrió al estirar el cuello para ver qué es lo que le mostraba. Amadeu anotó todos los datos y dijo que los iba a dar de alta a todxs.

Seguimos hablando y comentamos cómo la prisión se había quitado la responsabilidad, dejando en manos de la jueza de vigilancia, una decisión envenenada, pues si ella fallaba en contra, la prisión tendría una coartada. No concedía el permiso porque la jueza o el fiscal lo habían denegado. Entonces hablamos que si eso sucedía, habría que activar la propuesta alternativa, y así, la prisión no podría eludir su responsabilidad. Se trata de que la DGSP puede darle un permiso de 48 horas, incluso con el fallo negativo de la jueza y la fiscalía, pero para eso, había que promover esa solicitud, y desde luego a buen seguro la prisión no iba a hacerlo, por lo que la DGSP, también tenía la excusa de que no denegaba nada, porque nadie le había solicitado algo. Por lo que Amadeu iba a solicitar él directamente a la DGSP este autogobierno, de manera que todos quedaban expuestos a la evidencia. Si no le daban el permiso, es porque no quieren.

Comentamos cosas de sus últimos comunicados y el tiempo se iba consumiendo. A Amadeu se le ve más delgado, ha perdido ya 7 kilos, y aunque físicamente se le ve bien y animado, reconocía que esta rápida pérdida de peso, se podría deber a que todavía no estuviese recuperado del todo de su anterior huelga de hambre. Empezaba ya a notar algunos dolores en las piernas, pero no había perdido ni un ápice de decisión para continuar adelante.

Se cortaron los microteléfonos y nos despedimos. Siempre que se corta la comunicación, la gente se espera un poco más para hacer la despedida a base de gritos o golpes en el cristal. Nosotros nos saludamos con un gesto y nos despedimos al tiempo que salíamos de la cabina. La gente todavía no se había movido y el pasillo estaba casi vacío, sólo estaban los dos carceleros que nos vigilaban desde el pasillo de las visitas, y nada más salir de la cabina, siguieron mis pasos hasta la puerta. Allí avisaron con el "walki" para que les abrieran, y desaparecieron dejándome solo en el pasillo. Poco a poco fueron saliendo de los locutorios y aproveche para romper y guardarme el papel con los datos de lxs compañerxs. Salimos sin más contratiempos, recogí mis efectos personales de la taquilla, y me fui a respirar el aire fresco de la explanada que hay frente a la puerta de entrada. Allí, tenía que esperar una hora más hasta que viniese el autobús a recogernos de vuelta a Barcelona. Es impresionante lo que se oye en el autobús, sobre todo en los viajes de vuelta...

http://www.llibertatamadeu.blogspot.com
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/370596/index.php

dilluns, 27 d’abril del 2009

La màfia institucional no tolera cap competència.

Ens expliquen els documentals d’animalons, que en la sabana africana, el lleó dominant de la manada s’apropia sempre de la presa que algú altre a caçat. Un cop s’ha fet seva la carn, menja fins afartar-se; però malgrat no poder menjar-ne més, no tolera que voltors, hienes o xacals rondin les engrunes del seu festí.

Després de veure el documental, toca mirar els telenotícies on ens parlen de la nova desarticulació d’un col·lectiu de moteros, presuntament delinqüents. En els últims 15 anys aquests adoradors de la Harri-Davison han estat en el punt de mira de les bandes rivals (amb uniforme oficial) que no es conformen amb la part del lleó i volen el monopoli absolut damunt la resta de “carronyaires socials”.

Potser sí que els angelets infernals apalliçaven per encàrrec, però els damnificats per les presumptes pallices en els 3 últims lustres, no arriben a la meitat dels apalliçats pels nois del Sauron en 5 minuts de càrrega d'antiavalots contra els estudiants i periodistes.

Potser sí que conduien borratxos, traficaven amb drogues dures, eren fatxes, lletjos, masclistes, oloraven malament i feien apologia del consum de combustibles fòssils en les seves trobades gremials. Però si comparem la seva perillositat social i les conseqüències pel barri de les seves activitats amb la dels polítics corruptes que ens malgovernen, trobem escaient el nom d’angelets.

Si l'aparell juridic-policial hagues exercit el mateix “cel laboral” a l’hora de controlar directius i funcionaris, que el demostrat contra els barbuts amb xupa de cuir i moto sorollosa, la realitat econòmica dels ciutadans seria prou diferent. Sense lucre especulatiu no s’haguès arribat al nivell d’endeutament actual. Sense polítics corruptes que dissenyen plans urbanístics d’una violència immobiliària brutal, el dret a l’habitatge estaria raonablement garantit. Sense banquers que paguessin les campanyes electorals dels partits partidaris dels seus interessos i sense periodistes desinformadors que intoxiquen l’opinió pública, potser fins i tot tindríem gent honrada treballant d'alcalde o president.

diumenge, 26 d’abril del 2009

De la propaganda a la veritat.



De la propaganda municipal a la realitat veïnal hi ha una diferència tant abismal que insulta qualsevol intel.ligència mitjanament observadora.



Per a mostra, el líquid corrupte que inunda l'estanyol del "parc central" i el cartell publicitari que et ven un llac idíl.lic i una illa de recolliment.



Si no ens haguès costat tants milions de Euros dels diners públics el edificar nous ninxols ecològics per a que els mosquits tinguin espai per criar, faria riure el seu nivell d'hipocresia!


AAVV can ricart


http://malesherbes.blogspot.com/



divendres, 24 d’abril del 2009

Les venes obertes de l’arquitectura poblenovina.

Vivim una sagnant realitat de malson que ens tenalla qualsevol esperança optimista. L’hemorràgia financera desbocada provocarà l’embargament massiu d’habitatges, que restaran deshabitats i en mans d’uns bancs patèticament dependents de les transfusions de liquiditat estatal. La indefugible espiral immobiliària que ens enroscaren al coll com si fos un collaret de perles, s’estreny despiatadament com si tinguéssim un cep escanyapobres pearsingat en la gargamella. A cada volta de torn empitjoren les perspectives dels precaris hipotecats, davant l’evidència de perdre la llar i restar endeutats de per vida.
.
Ja no gosem ni tant sols empassar saliva quant revisen a pitjor les ja dolentes previsions
macroeconòmiques; aquelles que no entenem, i per això mateix, encara ens espanten més per la por al desconegut. El que si sabem és que l’horitzó que entreveiem a l’ombra dels gratacels fastuosos, s’enfosqueix de forma accelerada. El convenciment d’un futur amb nafres en carn viva s’imposa per la via de l’evidència. Cada cop seran més freqüents veure pel barri les barraques d’autoconstrucció (estil Somorrostro) que ja hi ha instal·lades en descampats com el del solar del c/Marroc amb c/Bilbao. Cada cop més pisos buits ompliran el paisatge de cartells publicitaris que asseguren un preu revisat, una oferta immillorable o un descompe del X %. Balcons orfes de roba estesa, mancats dels testos de Terrassa on arrelen les decoracions vegetals i crivillats de pancartes amb el monòton monotema de “Se vende” embafen la vista de qualsevol qui aixequi els ulls del terra.

Durant massa temps els edificis en han amagat la selva urbanística. Les llavors escampades pel 22@ han germinat en plantes carnívores, de la mateixa varietat que la que protagonitzava l’obra de teatre “La botiga dels horrors”, però transgèniques. Cobdiciosament alimentades amb sang, suor i llàgrimes, les plantes devoradores d’humanitat han crescut fins un tamany mastodontic, ingovernables per cap llei que no sigui la del lliure mercat.

Si fins ara la ciutadania ha actuat com un ramat de xais que es deixaven trasquilar pacíficament al crit unànime de “beeeeeee……”, ara ja no es limiten a pendre’ns el pel sinó que ens arrenquen la pell de viu en viu. Malauradament, els apòstols de l'hecatombe perfecte estem armats de raó fins a les dents.

dijous, 23 d’abril del 2009

El gran monstre bicèfal.



L’estafa piramidal immobiliària, monumental construcció fonamentada en els aiguamolls de l’avarícia i la luxúria neoliberal i amb vistes a la llacuna Estígia, és un enorme monstre de dues cares. Els polítics i els mitjans de desinformació procuren sempre ensenyar la cara de disseny, l’aparador enlluernant que tant bé defineix el següent fragment de la cançó “La Maza”:





“ Un instrumento sin mejores pretensiones


que lucecitas montadas para escena,

un testaferro del traidor de los aplausos,

un servidor de pasado en copa nueva,

un eternizador de dioses del ocaso,

Jubilo hervido con trapo y lentejuela”.


Però el que llurs mentides intenten distreure és la cara fosca del negoci, la rebotiga oculta als ulls dels confiats clients on barquers com Caront inverteixen els seus estalvis. En aquest espai, sempre camuflats entre les ombres, obscurs “afaires” es succeeixen dia rera dia. Hi ha detinguts que es suïciden autolesionant-se fins a la mort mentre romanien emmanillats en el interior d’un cotxe patrulla de la Guàrdia urbana barcelonina. Hi ha “balaseras” en el flamantment inaugurat hotel Me (equipament pel barri segons el P.E.R.I. Diagonal Mar). Hi ha directors d’immobiliàries en “concurs de creditors” que no van a la presó ni que 5 obrers (3 sense papers) morin enterrats vius en una rasa de la seva obra. Hi ha altres directors que moren d’un tret al clatell enmig del carrer, presumiblement a mans d’un sicari professional. Hi ha, en definitiva, el que s’ha definit com a turbocapitalisme per experts en l’anàlisi i estudi de la màfia calabresa. El que no hi ha és la mateixa voluntat policial/judicial que han demostrat contra “els Àngels de l’infern”, a l’hora de rebentar les caixes fortes de les seus dels partits polítics.

I és que després de passar per algun paradís fiscal, els milions blanquejats cal invertir-los de forma “legal” i rendible, en algun “motor econòmic” com ara el 22@. Darrera l’aparença de “senyors” amb tratge i corbata, s’amaguen sempre els lladres més perillosos. Dissimulats per un amable somriure, hi ha els ullals vampírics dels polítics corruptes que dissenyen plans urbanístics a la mesura ideal de “Don Vito”. En paraules del president d’Ecuador, Rafael Correa, la resucitació de l’economia no pot venir mai de la ma dels enterramorts que l’han soterrat. Les múltiples cares del podrit poliedre financer van des del fons monetari internacional fins als matons de cantonada (amb o sense uniforme), passant per promotors immobiliaris, partits polítics i presumptes periodistes. Tots són esglaons de la mateixa escala de feixuga pujada cap el no-res, i caiguda lliure cap el pitjor dels inferns on ens esperen els tres caps del mitològic gos Cerber.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Barcelona-Buenos Aires (via aèria):

En la capital Argentina s’ha declarat una alarma en la salut pública a causa d’una passa de dengue. El dengue, una malaltia que pot arribar a ser mortal, es transmet per la picada del mosquit Aedes Pictoalba, més conegut entre les veïnes de can Ricart com a mosquit tigre.

(en aquesta foto de J.Marca podem veure bidons plens a vessar, d'aigua? abandonats en entre les restes de l'antiga fàbrica torturada de can Ricart)


Com que el vector necessari per la pandèmia es troba molt ben instal.lat en els dolls d’aigües estancades dels suburbis bonaerenses, es fa molt difícil erradicar una malura que ja ha deixat de ser “tercermundista” per a, mercès a la globalització, poder afectar a qualsevol persona del món “civilitzat”. La manca de polítiques sanitàries de prevenció de plagues pot arribar a sortir molt cara.

Ens agradaria poder pensar que, vivint en la millor botiga del món, no hi hauria d’haver problemes de desinsectació. Però ens consta dolorosament que en el recinte exfabril de can Ricart els mosquits tigre fa dos llargs anys que hi son instal.lats, criant entre les deixalles industrials, les runes d’enderrocs i la resta de nínxols ecològics que les naus sense sostre ofereixen a la fauna urbana variada que hi habita (rates, paneroles, gats, puces, seguretes, etc).

Parlant de seguretat privada, pagada amb diners públics mitjançant l’empresa municipal 22@, fonts dignes de relatiu crèdit asseguren que son més de 700.000 Euros el que els “senyors i senyores” del ajuntafems barceloní s’han gastat en aquest concepte. Calia “protegir” un recinte declarat be cultural d’interès nacional dels atacs d’un piròman (encara sense identificar) que va provocar més d’un incendi.

Aquestes polítiques d’aparador queden en evidència i desemmascarades en comprovar que ni una sola brigada de neteja s’ha molestat en retirar els materials inflamables (fustes, cartrons, plàstics, parafina, pneumàtics, pots de pintura….) d’unes naus que son propietat municipal (mig recinte) i del “senyor” marques (l’atre mig). Fa prop de tres anys que les dues hectàrees de can Ricart resten com reservori biològic de vectors de malalties i males herbes variades, emmarcat en un escenari dantesc de descarada destrucció patrimonial.

Tant de bo que de l’Argentina, enlloc del dengue, se’ns encomanés la dignitat de gent com la companya Hebe de Bonafini, presidenta de “las madres de la plaza de mayo” i comencem a denunciar en el carrer les responsabilitats dels polítics del districte, exigint que es jutgin els “presumptes” delictes de prevaricació, espoli, destrucció del patrimoni històric, contra la salut pública, etc,etc. Malauradament, ens temem que l’exemple que se’ns encomanarà d’ultramar és el del corralito bancari i el del populisme hipòcrita de “Ciutadans”.

dimarts, 21 d’abril del 2009

On és el glamur del Fòrum?

L’altre dia vaig sortir a passejar pel barri a la recerca del glamur del Fòrum de les cultures, que ja fa 5 anys va servir d’escusa pel P.E.R.I. de Diagonal Mar. Vaig trobar un escampall d’edificis abandonats a mig fer i de solars amb les tanques caigudes; un bon mosaic de blocs de pisos de renda lliure sense vendre i les runes del nostre patrimoni industrial teòricament protegit. Aquestes son metàfores visuals dels horitzons que ens reserva el pervindre i la punyent realitat de present que ha de provocar la reflexió col·lectiva amb caràcter d’urgència. Fins i tot les ments més obtuses dels dèspotes urbanístics comencen a ser conscients de l'atzucac on ens van ficar amb el seu desaforat desig de lucre.

Foto de J.Secall de la construcció del tram final de la Diagonal amb l'edifici emblemàtic i inservible del Fórum, durant aquells anys meravellosos del 2003 en que la brutalitat urbanística encara no havia arrasat el Poblenou sencer.

La botiga esgrogueïda ha deixat de fer calaix. L’arcàdia feliç de l’enriquiment fàcil era un miratge passatger que s’esfuma en el vent per art de màgia. Els fonaments de l’edifici financer estaven encofrats dins d’una bombolla especulativa, inflada des de la infame municipalitat barcelonina. La festa que havia de canviar el mon i portar la pau, "el buen rollito", la cultura i el etcètera, fins als racons més recondits del nostre planeta, era una enorme maniobra de distracció. Aquesta desculturització amb mirallets i bijuteria barata acabarà sortint-nos molt més cara que les indemnitzacions dels directius prestidigitadors. Els il·lusionistes que van vendre terreny públic a les immobiliàries privades en nom de l’interès general, finançant la jugada amb els diners dels crèdits concedits per les caixes que els seus propis partits polítics apadrinen, són els imprescindibles avaladors d’haver hipotecat el futur de tots. El tsunami de morositat insolvent dels promotors ens ofegarà monetàriament sota el pes insostenible dels seus deutes, escanyant tota via de fugida. Com gel antàrtic davant el canvi climàtic, es fonen les falses esperances amb que la pirotècnia oficial del ajuntafems alienava als ciutadans més beneits.

Ara que tot just comencem a veure les orelles al llop del avenir, endevinant amb prous feines els esmolats ullals del desabastiment i la fosca gola de la fam generalitzada que devorarà la comoditat social del estat del benestar, cal més que mai recordar les responsabilitats dels irresponsables que ens han mal governat fins arribar a aquest punt de no retorn. Amb les seves plusvàlues escandaloses i els seus tripijocs barroers, el 22@ ha estat a l’urbanisme poblenoví el que el doctor Menguele va ser a la investigació mèdica.

dilluns, 20 d’abril del 2009

El rai de La Medusa.

La fragata de l'exèrcit francès "La Medusa" va protagonitzar un episodi de naufragi esgarrifosament semblant a la situació actual de la societat catalana. Va ser una història que escandalitzà França en la seva època i que ens recorda fins a quin grau d'animals que som els humans quan es tracte de sobreviure repartint misèria.

Després de separar-se de la seva flota de imperialistes colonials, la nau atapaida amb més de 200 homes embarranca en les costes africanes que volien saquejar. Mentre la oficialitat i els aristòcrates abandonaven el vaixell en les xalupes de socors, la marineria i els soldats rasos havien de construir-se inprovitzadament un rai, on s’encabiren més de 150 persones. La paraula del capità de remolcar el rai amb les xalupes va ser una infame mentida, i de seguida van tallar les amarres que els unien i els van abandonar a la seva dissort.
Dues setmanes més tard, un altre vaixell de la mateixa flota rescatava una quinzena de nàufrags amb vida, els més forts, que havien sobreviscut matant i menjant-se als seus companys de travessia.

Ara que comença a evidenciar-se que la gran estafa piramidal immobiliària fa aigües, acribillada de forats en la línia de flotació, l’estat escanyol utilitza els magres recursos de que disposa en salvar a les elits que han fet embarrancar l’economia capitalista en els esculls on ens trobem. Amb la falsa promesa de “no deixar ningú en la cuneta”, Zapatero, Montilla i Hereu, es limiten a salvar el cul dels bancs, còmplices imprescindibles del seu terrorisme urbanístic. Quan esclaten cotxes bomba carregats amb 200 hectàrees de 22@, l’onada expansiva és un autèntic tsunami financer que fa naufragar la societat sencera.

dijous, 16 d’abril del 2009

Una de pirates i corsaris.

Fonts habitualment ben informades en aquests asumtes, asseguren que en dos anys de segrestar vaixells, els presumptes pirates somalis han cobrat 41 milions d’Euros en rescats. Hi ha qui considera aquesta xifra econòmica una barbaritat de beneficis i que els somalis tenen un negoci rodó amb molt poca inversió inicial i escassa ma d’obra necessària ( ja que tenen la formació laboral apresa i les eines a l’abast, després d’anys de guerra interminable patrocinada per occident).
Però des de l’AVV de can Ricart creiem que els africans són uns pobres aficionats al costat dels corsaris del ajuntafems barceloní. Tant sols en la plusvàlua de la requalificació dels terrenys del antic recinte fabril (2’5 Ha), varen fer guanyar 109 milions d’Euros a l’honrat marquès de santa Isabel, “senyor” Federico Ricart. Quasi tres vegades més diners i d’una sola tacada!. Es coneix que els rebesnéts del capità Garfi han heretat l’antic ofici familiar, però amb aquest toc de disseny i modernitat tant pijogüais de la millor botiga del món. Que n’aprenguin aquests somalis, a muntar-so com el 22@, els bancs, les caixes i el F.M.I..

A l’hora d’amagar el botí dins d’un cofre del tresor, els bucaners civilitzats tenen paradisíaques illes fiscals a dotzenes, on no fan preguntes compromeses i garanteixen el secret bancari com a dogma de fe. Els africans en aquests temes encara estan en les beceroles, amb massa segles d’endarreriment respecte als europeus i els seus refinaments delictius. Centenars d’anys d’espolis, a la força han de crear escola i marcar on hi ha classe, i on, simplement, hi ha lumpen disfressat de nou ric. Encara no saben que el diner negre vol ser blanquejat per la ma prestidigitadora del capitalisme neoliberal.

Aquestes formes tant barroeres de fer negocis dels aprenents a filibusters africans, no estan gaire ben vistes entre els qui mouen els fils de la titella Obama. Els “armadors” somalis poden veure's obligats a deixar-ho córrer davant empresaris amb millor imatge, com per exemple els mercenaris de Black Water. Ara que perden terreny en Iraq, potser es reciclen a cobrar “impost de defensa” als vaixells mercants que circulin per la zona del golf d’Oman i rodalies. Això sí, en nom de la sacrosantísima seguretat marítima i amb la legalitat internacional per davant, faltaria més!.

dimecres, 15 d’abril del 2009

La mort i el 22@: Can Framis un mausoleu.


El 22@ ha sigut la condemna a mort del Poblenou obrer, digne i honrat; víctima de la violència immobiliària i maltractat per la hipocresia municipal, s’ha dessagnat entre la substitució social i els % en les plusvàlues de les requalificacions urbanístiques.
El seu cadàver, devorat per l’especulació, es converteix en un mosaic de gratacels i descampats; esquelets d’edificis que “la crisi de liquiditat o de solvència” ha deixat a mitges. Les tanques caigudes de solars criant males herbes son el paisatge habitual del barri.

D’aquest paisatge, la mort també se'ns endú una porció no menyspreable del nostre estimat paisanatge. Les més diverses i diferents maneres de morir s’han donat cita entre nosaltres, sovint amb aparicions del tot insospitades i, alguna, gairebé amb connotacions artístiques; potser que l’esperit inquiet d’algun espai creatiu (dels tants que s’han arribat a enderrocar) cerqui executar cruel venjança?. El cas és que, escrit amb negres núvols de foscor damunt l’horitzó de ponent, la trista divisa del barri oneja gronxada pel vent:

“Aquí han mort junts obrers sense papers i contractats, dins la mateixa rasa agermanats.

Un nen que amb llurs companys jugava, va acabar esclafat per una gegantina canonada.

Una infortunada senyora que passejava pel carrer, va ser trobada sota una tàpia pels bombers.

Fins i tot, a un senyor director que “treballava” al barri, li va foradar el clatell un presumpte sicari”.


I entre tant esperit macabra, el nou museu/mausoleu de can Framis no desentona gens. Com papallona blava damunt la mar, és fa difícil diferenciar on acaben els nínxols del cementiri i on comença la fundació Vila Casas. Hem de felicitar la sinceritat del aspecte visual del nou edifici, que no intenta enganyar ningú.
D’altres façanes enlluernadores estan igual de mortes per dins i a sobre pretenen enganyar-nos amb purpurines daurades. La vida fàcil a costa d’enriquir-se amb pelotazos ha demostrat ser una cursa a tomba oberta a ran dels penyasegats de la deflació i el corralito.
Ja fa força revols que el rali creditici no tocava de peus a terra i ara, esfereïts, garratibats i esmaperduts, no tenim manera d’aturar l’impacte d’una caiguda lliure d’acceleració desbocada. Tant sols ens resta esperar que, si més no, l’apocalipsi capitalista ens enganxi ben follats/des.