dimarts, 31 de març del 2009

Saura promet més violència en el futur.


Saura ha llegit en la compareixença d'avui al Parlament, com un lloro, l'informe policial. Lluny de dimitir com hauria d'haver fet des d'un principi, promet més mà dura contra els manifestants "violents" i integrar més robocops al cos d'antiavalots.

Aquest informe policial evidentment passa per alt que en el moment de la primera càrrega contra els estudiants desallotjats de la universitat, aquests no tallaven la totalitat de la Gran via, només estaven asseguts en un dels vials que solament afectava la circulació d'autobusos. Segons Saura aquest era motiu suficient per desfermar la violència.
També menteix quan diu que hi van haver més de dos intents d'entrar a la universitat, ja que només hi va haver un d'intent.
Menteix ell i la seva policia quan diuen que els estudiants tiraven objectes als robocops abans de la brutal càrrega. Hauríem de revisar les imatges de video penjades a internet: Gent esgrimint llibres fent una sentada pacífica malgrat haver sofert poc temps abans la humiliació i la força dins de la universitat en el transcurs del desallotjament.

Saura ha tornat ha demostrar ser un ninot en mans d'aquesta policia malalta de violència. Tots els atacs contra estudiants, vianants i periodistes van ser efectuats de manera deliberada, no fruït de la provocació com ells diuen dels manifestants "violents".
Durant la repressió del dia 18 la única violència que hi va haver va ser la emprada per la policia de la Generalitat amb una finalitat encara no revelada.
Va ser anecdòtic la resposta de valentia dels estudiants en alguns moments molt concrets al llarg del dia, quan empraren mètodes de repulsió o de defensa contra l'atac brutal dels uniformats. Mètodes de defensa son creuar containers per frenar l'embestida policial i donar-te temps a fugir. Mètodes de defensa son emprar pancartes revestides amb roba per frenar els cops de la policia. Mètodes com molt bé mostren les imatges, son les de utilitzar si s'escau les banderes com a defensa, encara que si bé resulta de poca utilitat sí que n'és molt atractiva visualment i significativa en el cas de les estelades. Val a dir que aquest mètode s'emprà una vegada, només quan els professionals de la violència tractaren de barrar el pas a milers de manifestants que pretenien fer-se sentir a la Plaça (pública) de st. Jaume. S'emprà sols en aquell moment desprès que la policia havent-los barrat el pas tambè per les Rambles, aturà a cops l'encapçalament de la manifestació.
Mètodes de defensa son les de resistir estoicament cops de porra per tot el cos per tal de defensar el dret de manifestació. En cap moment es van veure pals de ferro o punys americans tal com diuen aquest polítics i els seus mitjans de desinformació de masses. Sí que vam veure escuts, porres, escopetes i pistoles en mans d'una minoria violenta que curiosament paguem entre tots.

Saura i els altres, tots a una, tots fent el pallasso en el Parlament, defenent a ultrança els mètodes de la dictadura.

Polítics, ni us volem, ni us necessitem!

diumenge, 29 de març del 2009

Testimoni i víctima del desallotjament salvatge dels mossos de Saura.

Ens han fet arribar aquest escrit en primera persona d'una estudiant desallotjada de la UB de la Central que segons el diariot "La Vanguardia" va ser molt tranquil: "Lo que empezó como un tranquilo desalojo..."

"Eren gairebé les 5:30a.m i dormia plàcidament aferrada als llençols
quan de sobte, un soroll em va despertar, - els mossos, els mossos!?
cridaven els companys, jo encara era al llit sense entendre ben bé que
estava ocorrent, esperant qualsevol senyal que extirpés aquella
situació de la ciència ficció o la paranoia col.lectiva en que havíem
estat ofegats aquests últims dies. Teniu dos minuts!? sentencià una
veu greu al fons del passadís i ben aviat vaig reconèixer les botes,
el casc i la porra, ben fàcilment aquell soroll contundent de les
passes massives que s'acosten i que tant m'havia costat d'esborrar del meu cap després de tot allò ocorregut a la Pompeu Fabra. Vaig fer un salt del llit buscant alguna roba que posar-me a sobre, que em tapés davant aquell estrany. Deixeu els mòbils! Cridaven, però, la foscor
i els nervis m'impedien fer rés que no fos tremolar. Diferents veus anaven notificant-nos que el nostre temps s'esgotava i que havíem d'anar sortint, , així que vaig decidir agafar roba paulatinament i marxar abans que les advertències es convertissin en cops de porra,
després de tot, hi ha coses que s'aprenen molt ràpidament.
Sortint de la zona on dormíem els companys s'aglutinaven a les escales asseguts i custodiats per desenes de mossos, pensava en aquell llibre de Primo Levi: Si esto es un hombre? i em venien al cap petites imatges que ell explicava sobre els camps de concentració. Les expressions dels meus propers eren les de una derrota inesperada i jo acompanyada per dos mossos vaig agafar un lloc per esperar a saber que farien amb nosaltres. Un cop tots junts vam decidir fer arrancacebes
que és un mètode de resistència pacífica on tothom s'agafa de peus i mans a les persones que té al costat per complicar el desallotjament forçós. Truqueu als mitjans! Aviseu a companys! Murmuràvem entre dents i a amagades, enviàvem missatges d'ajuda.
Qui vulgui sortir ara mateix pel seu propi peu no tindrà cap problema, els que us resistiu, s'aplicaràn vies penals? En aquell moment la tensió es podia mastegar i una persona decidí marxar, la resta ( 53 aprox. ) ens vam preparar per les conseqüències que sabíem,
tindria la nostra decisió. Ara qui vulgui, haurà d'aixecar-se i agafar aquells objectes personals que li siguin imprescindibles, després, tot el que es quedi, passarà a ser propietat de la universitat. Jo tinc el meu ordinador va dir un company i es va posar de peus, un mosso el va estibar. Heu dit que podia agafar les seves coses!? va replicar una companya. Però no vam obtenir cap
resposta. Llavors els mossos van procedir a fer el primer desallotjament precisament amb aquest company, ell oposà resistència mentre cridava, el meu ordinador! i llavors tres mossos més s'aproparen i l'immobilitzaren, mentre el colpejaven i li pressionaven la cara amb el genoll contra el terra. Tots miràvem bocabadats i cridàvem que s'aturessin. Avui, aquest mateix company, té una fissura de ròtula i múltiples contusions, a més d'un mes d'escaiola.

Una càmera accedí, tenia un gran focus blanc que ens dificultava la visió i anava enregistrant totes les nostres cares, quan el focus marxava, els mossos continuaven amb la seva feina, doblegaven els canells fins que cridaves i et desenganxaves, t'estiraven dels forats
del nas... després t'arrossegaven per les escales agafats dels braços i sovint quan perdiem als companys que s'emportaven de vista, escoltaves els crits i l'estomac se't feia marbre. Quan la càmera hi era present, senzillament romanien immòbils i silenciosos, expectants.
Que algú faci fotos! murmuravem quan els companys eren torturats, però mai han arribat a veure la llum aquestes instantànies.Un home jove pujà les escales, duia una caputxa i un mocador que li tapava tota la cara, solament se li podien veure els ulls. Anava vestit de
carrer però, parlava amb els caps i es passejava per tot l'espai.
Sincerament, la situació superava totes les teories conspiratòries que havíem pogut articular durant totes aquelles nits al rectorat.
Donat el pànic silenciós que començava a respirar-se algú decidí iniciar un monòleg humorístic amb el que tots rèiem i intentàvem que la por se?ns escapés per la boca en forma de rialla nerviosa. Alguna eina per escapar-nos d?aquella situació que mai ningú vam imaginar
viure. Però, poc ens podia durar el riure quan vam comprovar que començava a fer-se de dia i els mètodes utilitzats per ells cada cop eren més durs. Agafaren a un company que es resistia, cridava incessantment i de cop, la seva veu es transformà en un gemeig?; efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrirem que els mossos li estaven pressionant el coll fins estrangular-lo per tal de que es desenganxés. Intentava parlar i les seves paraules s'ofegaven al camí, nosaltres sols sabíem que protestar desesperats i empassar-nos les rialles que abans havien destensat tant l'ambient.
La gent anava sent arrossegada, cada cop érem menys i sabíem perfectament quines eren les conseqüències per als últims. Un dels companys més xarraires, al que nomenarem Ricardo, un dels que més havia calmat els ànims repetint que no ens passaria rés, que no havíem de fer rés que ens posés més en risc del que ja estàvem i que ja sols quedava resistir va ser guardat per al final, amb el meu grup. Els mossos se'l miraven i es deien coses entre ells a cau d'orella. Sabíem que la cosa no aniria bé, tots dos havíem estat al desallotjament de la Pompeu Fabra la setmana anterior per la trobada d'assemblees i teníem coneixement de fins a quin punt els mossos poden
recordar-te, a tu i el teu nom.
Escoltàvem als companys fora cridant consignes i ens havien avisat sigil.losament de que ja hi eren tots els mitjans a fora. Bé - vaig pensar- al menys no quedaran impunes. Més tard que aviat va arribar el meu torn i una mà es va posar a la meva cara per impedir que respirés, poc després, veient que no era efectiu i resultava massa visual, canviaren a la tècnica dels dits al nas i a la boca. Estava angoixada i cridava perquè em deixessin estar i en un acte reflex ( i dic acte reflex, perquè així fou i no m'avergonyiria reconèixer si pel contrari, hagués estat intencionat) vaig tancar la boca i vaig mossegar el dit a un d'ells, l'únic que vaig aconseguir fou que les
mans del mosso que tenia al darrera m'encerclaren el coll i començaren a pressionar cada cop més fort; jo cridava perquè els meus companys se'n adonessin, però rés aconseguia que sortís de la meva gola i l'oxigen se m'acabava, així que em vaig soltar i vaig ser arrossegada
pels braços escales avall fins la meitat, on em van deixar al replà. Vaig sentir moltes ganes de vomitar i les arquejades eren continues tirada al terra. Un mosso plantat al meu costat em mirava a cua d'ull sense immutar-se i jo sols vaig encertar a pensar que aquest era un dels moments més degradants de la meva vida. Vaig comprendre que no podia esperar que aquells homes que tenia al front se n'adonessin de que simplement intentava lluitar pacíficament per una cosa en la que creia, de que no els havia tocat ni un sol pel, de que no mereixia el
que m'estaven fent. Vaig saber doncs que de rés servia defendrem ja que cada acció que fes seria tornada per triplicat i que sols quedava aguantar el tirón per acceptar que la "justícia" té diferents significats segons qui l'apliqui.
Arribat el moment van baixar a Ricardo i el van posar a un metre de mi i un altra companya, tots tres per separat. Nosaltres dues estàvem assegudes però a ell el tenien immobilitzat pels dos braços amb el cap al terra tot i que en ningun moment es va mostrar agressiu, senzillament es va negar a marxar al igual que la resta. Deixeu-me estar, si us plau, no m'escaparé, em feu mal els hi deia el company, però res calia esperar dels ninots de ferro que sols feien que desafiar els límits del seu teixit ossi. Pareu! vaig cridar, Que no veieu que no està fent res Pareu!, Calla! em contestà aquell que havia restat passiu al meu estat decadent anterior-, Com voleu que calli? Deixeu-lo estar i em callaré, de veritat! llavors un dels mossos propers allargà el braç i em colpejà el cap, fent que rebotés contra el mur. Vaig callar.Quan vam veure la duresa amb la que tractaven a Ricardo jo i l'altra companya, esperant-nos lo pitjor vam començar a armar escàndol perquè marxés el primer dels tres. Ricardo, no siguis boig i no deixis que et guardin per l'últim, ja saps com van les coses, surt ara. Ell va coincidir amb que era la millor opció i marxà. A continuació baixaren l'altra noia i em van preguntar novament; sortirà pel seu propi peu, senyoreta? ( encara em pregunto quin tipus de persona t'arrossega per les escales i després et tracta de vostè ), tu penses que puc sortir pel meu propi peu després del que esteu fent ? Vaig
contestar. Llavors em van agafar dels braços i la samarreta amb la infortuna de que aquesta es va aixecar fins al cap i com que era el pijama vaig quedar totalment despullada de cintura cap amunt. En aquesta situació vaig ser arrossegada durant tota la segona part de les escales, amb aproximadament 20 mossos dispersats per tot arreu presenciant l'escena, fins que em deixaren tirada al terra i segons després algú em tapà novament. No sé si fou allò que acostumen a
anomenar, shock? però, alguna cosa passava que m'impedia incorporar-me per mi mateixa i em feia estar totalment immòbil, mentre tenia grans dificultats per creure el que estava ocorrent.
Una mà m'agafà, érem el grup del principi, tornàvem a estar junts. Els vaig fer un gest de complicitat, però un d'ells mirava el terra amb els ulls ben oberts, suposo que ell tampoc aconseguia entendre qué estava passant i no era qüestió de forçar-lo. En aquesta situació ens
van treure un a un mentre nosaltres continuàvem explicant-los que
aquesta ocupació estava carregada de contingut i no podien seguir ignorant el motiu pel qual fèiem resistència pacífica. Mentre esperàvem dos mossos que hi continuaven a la meva esquerra es recreaven. Ja, ja ... verás aquel cuando se quede solo, va a pillar!
I reien novament. Em disposava a dir-los alguna cosa quan la companya em tranquil.litzà . Ho fan simplement per provocar... no els hi facis cas, així que vaig assentir i li vaig donar l'esquena per no veure més els seus gestos, ni la fanfarroneria.
Quan vaig quedar l'última, restava en silenci preguntant-me si mereixia la pena intentar raonar amb ells o descarregar la meva ràbia ara que ja no hi era ningun company per frenar-me. Però, llavors el "cap" va començar a dir alguna cosa i tots van mirar cap al fons traient-me la vigilància de sobre situació que el mosso que ara estava darrere meu, el provocador, aprofità per encarrilar-se i enganxar-me una potada a la esquena que jo vaig respondre cridant com una
posseïda. La resta de mossos que no havien presenciat l'escena es giraren alarmats pels meus crits i llavors van posar-me la mà a la cara novament, per intentar dificultar-me la respiració mentre hem pressionaven allò que ells anomenen "punts de dolor", aquells que no deixen marca. Em van agafar doncs entre dos i em van llevar, finalment, a prendre'm les dades. Intentava treure la documentació, però em tremolaven les mans i plorava; això encara em feia sentir més
estúpida. Llavors "la persona" que hi havia estat tota la nit a l'altra banda del mostrador, aliè a tot allò ocorregut 10 metres més allà, mirant-se el meu DNI aprofità per consolar-me: Va Nerea, no ploris... Al que jo, amb molta educació li vaig contestar mentre els dos mossos em subjectaven forçant-me el canell: Si tu estiguessis en aquesta situació, no ploraries?. Baixà la mirada ja no sé si per empatia o per indiferència absoluta, la qüestió és que poc m'importà en aquell moment i ja doncs, els meus ?acompanyants? demanaren reforços per treure'm fora mentre jo duia el compte enrere que restava perquè el meu canell es luxés definitivament. Així fou que vaig sortir, moment el qual, la Vanguardia aprofità per congelar en píxels, brindant-me tota una setmana en la que ningú del meu voltant no ha pogut parlar d'un altra cosa.
I jo em pregunto quan la gent comenta i condemna durament el fet de "fer-nos fora" com una traïció al diàleg i l'estil democràtic, que passaria si agüessin estat dins amb nosaltres. Si ara no poguessin abraçar als seus companys perquè tots estan plens de contusions. Si t'haguessin estrangulat, colpejat i arrossegat semi-despullada per unes escales, on quedaria llavors 'bolonya' i 'la lluita per la universitat publica'. On quedarien els senyors Dídac Ramírez, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i la seva decisió de esborrar a los "anti-bolonya".

Resulta inevitable sentir-se incòmoda amb aquest caràcter victimista que impregna la narració dels fets i aquests últims dies de la meva vida, com tampoc ho estic quan penso y sé, que mai seré capaç de demostrar l'ocorregut, ni una imatge, ni un número de placa; que mai la meva paraula valdrà més que la d'un Mosso d'Esquadra amprat per l'Estat.

Avui el senyor Saura admetia possibles "errors" i jo faig una crida a qüestionar-nos si potser l'agressió un error quan parlem d'una lògica repressiva i si no és, que el grau de violència està en funció del desig amb que s'anheli l'objectiu. I ja que reconeix un possible "excés" de contundència per part dels seus agents. Per què continuen llevant pistola ? A què estem esperant ?, Què significa que els sindicats de Mossos no comparteixen aquesta condemna? Senyor Dídac y
senyor Ferrer, on es la línia vermella dels mossos ?.
D'altra banda no em queda sinó estar agraïda d'haver descobert que som molts els que creiem en que altra educació és possible, una vertadera revolució pedagògica, una educació crítica, on es formin professionals, però també pensadors. On el coneixement sigui una eina per a l'evolució social i personal, i no per l'interès d'una minoria directiva-empresarial. On les persones guanyen eines i recursos, no dogmes, ni automatismes, ni mecanismes d'actuació inqüestionables. On
entrenar-se únicament per ser efectiu laboralment sigui, senzillament, una opció més a escollir, d'entre tantes altres.

En últim lloc, voldria convidar, convidar-vos, convidar-nos a no fer una lectura fàcil, una lectura puntual dels fets ocorreguts els últims dies, ja que ha arribat el moment de posicionar-se i acceptar que aquests incidents no són més que el fruït de molts anys en que l'expansió del pensament acrític, la precarització laboral i el malestar col.lectiu que han produït la creació del nostre propi arxipèlag social on tot es massa llunyà i rés és lo suficientment 'important'. Us demano llavors la vostra col.laboració perquè les persones responsables de l'estrès psicològic que encara ens impedeix dormir amb normalitat, assumisquen la responsabilitat dels seus actes.

Nerea Miralles Aguilar
----
Sóc concient que si heu llegit fins aqui ja heu dedicat molta estona al tema, així que no em vull allargar gaire més. Només voldria acabar amb una reflexió i una proposta.

La reflexió és en forma de pregunta retòrica i molt gastada, però no puc evitar que em surti: En quin mòn vivim? En quina societat? Sota quins poders i quins governants? Quin sentit té tot plegat?
Evidentment no tinc gaires respostes... el que tinc clar és que no m'agrada una societat que fa això i menys en resposta a un moviment com el moviement estudiantil contra la privatització de l'educació, amb totes les característiques que aquest te. Tinc clar que faré el que estigui en les meves mans per canviar aquest mon, aquesta societat, aquests poders fàctics i aquests governans, per canviar el sentit de tot plegat. Mobilitzant-me i treballant dia a dia,
informant-me, estudiant i essent conseqüent, al dia a dia, invertint-hi les meves hores i el meu temps de lleure, per què s'ho mareix.

I finalment, la proposta. Et proposo que ho facis amb mi, que et mobilitzis i treballis al dia a dia, que inverteixis unes hores del teu temps, que participis de les mobilitzacions i manifestacions i que abans de decidir no fer-ho suspesis la realitat i valoris si realment val la pena dedicar el teu temps a protestar. Per què protestar totes juntes és el què ens queda, dir les coses altes i clares, amb l'autoritat moral que ens concedeix la nostra raó.
Tu, jo, totes juntes podem fer que aquest món sigui millor. No ens quedem més a casa, trobem-nos i canviem-ho, ja, sisplau"

Lliçons de periooooodis...me? El Periódico i Mayka Navarro, sobre la manifestació multitudinaria "Bolonya s'aplica a cops de porra"


El dia següent a la manifestació multitudinaria "Bolonya s'aplica a cops de porra" (dia 26) a segona plana del Periodicucho hi havia aquest gran reportatge d'investigació signat per la inefable MAYKA NAVARRO: "Els antisistema distribueixen fotos dels antiavalots del 18-M"

Sembla ser que els grans mitjans de comunicació mercenaris estàn rabiosos pel fracàs de la predicció meteorològica de forts disturbis al centre i que a la fi no va passar res, bé, sí que va passar, quan una enorme i multitudinària manifestació (més de 20.000 persones) va fer un gir inesperat deixant en ridícul a tots aquests oracles de la violència assedegats de sang que esperaven patèticament l'espectacle als volts de la rambla. Pobrets tot ho tenien preparat i a la T.V. la seva i els diarots, els seus, ja havien justificat insistentment la previsible violència del seus robocops contra els estudiants antisistema infiltrats; es podia entendre que segons ells, tota aquella manifestació era una infiltració antisistema i antidemocràtica. Llavors la policia nomès havia d'infiltrar cops de porra democràtiques per desinfiltrar-la.

Aquí el gran reportatge de la Mayka, fruit segurament de la decepció i altres substàncies psicotròpiques: (atenció professionals de la violència, aquest article us el dedica a vosaltres).

MAYKA NAVARRO

"Els antisistema distribueixen fotos dels antiavalots del 18-M"

Els Mossos d'Esquadra van treballar ahir durant tot el dia i en les jornades prèvies per desactivar o almenys controlar els grups més violents que amenaçaven d'infiltrar-se a la manifestació. En aquesta operació de medicina preventiva els agents es van topar amb un material poc comú: un paquet de fotocòpies amb les cares totalment reconeixibles dels agents que el 18 de març passat van protagonitzar --sempre segons el text escrit en aquells folis pels antisistema-- les càrregues més dures contra els manifestants. "Aquest mosso va donar quatre cops de porra al fotògraf del diari ADN". "Va donar cops per tot el cos a periodistes i estudiants, i una noia es va posar a plorar davant seu". "Durant la càrrega va arraconar diversos estudiants, els va clavar cops de porra i els va empènyer perquè caiguessin a terra". "Es va treure el número de placa per no ser identificat i va agredir dos vianants amb la porra". Són quatre exemples dels textos que acompanyen 15 dels retrats en primer pla que ahir van descobrir els mossos publicats en una revista, hores abans de començar la manifestació. MIRANT A LA CÀMERA Els agents fotografiats són perfectament identificables. Les imatges van ser indiscutiblement del 18 de març durant els incidents. En algun cas, fins i tot, el policia retratat mira directament a la càmera. Els agents sospiten en concret d'un dels fotògrafs que va cobrir les protestes d'aquell dia, des dels primers incidents del matí fins a les carreres nocturnes pels carrers del Born. Per les seves característiques, és un material gens habitual. En la mateixa operació preventiva, els agents van trobar també un altre tipus de publicació antisistema més coneguda. Es tracta d'una revista que, a les seves pàgines centrals, sota el títol Manual dels disturbis, ofereix una bateria de propostes sobre com convertir una manifestació en una batalla campal. Hi ha els clàssics d'aquesta mena de situacions: com i amb quin material es poden bloquejar carrers, quins objectes és aconsellable llançar, com fabricar còctels Molotov, el millor moment i el perill que comporta incendiar cotxes... En una altra de les pàgines descobertes, finalment, es detalla la cadena de comandament que va donar pas a la intervenció policial. Comença amb el conseller d'Interior, Joan Saura, i acaba amb un dels subinspectors de la brigada mòbil, amb nom i cognoms, que a peu de carrer va dirigir les operacions.

A primer cop de vista, en aquest article nomès s'hi pot entreveure la clara tendencionalitat criminalitzadora que fa la Mayka contra la manifestació per uns fets que mai es van donar. Coctels molotov, crema de cotxes... Així com evita publicitar la seva font que no és altre que el setmanari "La Directa" on en un suplement apareixien les fotos dels responsables del desordre del dia 18 amb aquest títol: "Dels grisos als blaus. Testimonis, informes mèdics i documents fotogràfics assenyalen quinze agents dels Mossos com a autors d’agressions indiscriminades durant la repressió del moviment estudiantil del 18 de març"
La senyora Mayka que treballa com a periodista potser s'hauria de plantejar tornar a escola per apendre quin és el sentit del seu ofici. Com a mínim a deixar de ser tan matussera. Potser és el que demana i paga El Periódico: Manipulació, desinformació, criminalització.
Sortosament "La Directa", aquest mitjà que diuen que és alternatiu i antisistema, sí que demostra professionalitat periodística al servei del poble. Parla dels fets tal com varen succeïr, així de simple; i fa denúncia pública d'alguns dels culpables, ja que aquest és el sentit moral de la professió periodística.

Tambè és molt perillòs i increïble de com la Mayka escriu contra un fotògraf (sospitòs pels mossos) d'haver fet aquestes fotos; "Els agents sospiten en concret d'un dels fotògrafs que va cobrir les protestes d'aquell dia..." La Mayka ja no parla de tots els periodistes agredits si no que criminalitza a un d'ells! Com és possible que digui una cosa així, quants fotògrafs estaben cobrint els fets durant aquell dia? I quin és el problema en veure els caretos dels violents? Evidentement que un funcionari públic pot ser fotografiat mentre "treballa" i més si és protagonista d'una notícia! en fi...

divendres, 27 de març del 2009

Llibertat Enric Duran!

Des de l’associació de veïnes i veïns de can Ricart volem fer una enorme abraçada virtual a l’amic Enric. Considerem una injustícia manifesta el seu ingrés en presó i exigim la seva immediata llibertat sense càrrecs. La seva perillositat social és inferior a nul·la, i el risc de que reincideixi i torni a aconseguir algun crèdit bancari més que remot.

Acció de suport al presoner del sistema, ahir al vespre davant de l'edifici de la borsa.

Els qui hem tingut el gust de conèixer-lo personalment, durant el pas de la marxa pel decreixement per Poblenou, sabem en consciencia que és innocent d’enriquir-se personalment. La seva acció de denúncia contra les màfies financeres mereix tota la solidaritat que siguem capaços. Aplaudirem de forma pública el seu coratge fins on legalment ens sigui possible ( l’espasa de Damocles de l’acusació d’apologia, penja damunt del cap de tots i totes les “contestataries”) .

Més gent com ell és el que cal, en aquest país de patètics panxacontentes, cofois de llur misèria moral.
Com va dir el mestre Joan Fuster: “Tota la política que no fem nosaltres, la faràn contra nosaltres” i “ si durant la dictadura tots érem víctimes, durant l’autoanomenada democràcia tots som còmplices”.

Doncs nosaltres no volem ser còmplices d’un sistema que reprimeix sistemàticament als moviments socials, mentre encobreix les corrupcions i les responsabilitats polítiques de forma repugnant. Per això defugim la recerca de cap felicitat en el fangar de l’alienació consumista, on pretenen que ens rebolquem els responsables del capitalisme neoliberalmet salvatge, que patim com penitència globalitzada.


EXIGIM LA LLIBERTAT SENSE CÀRRECS PEL COMPANY ENRIC DURAN, I JA POSATS……LA PRESÓ INCONDICIONAL PELS POLÍTICS CORRUPTES, ELS JUTGES PREVARICADORS, ELS USURERS BANCARIS, ELS ESPECULADORS URBANÍSTICS, ELS PERIODISTES MENTIDERS I ELS POLICIES DELINQÜENTS QUE APALLISSEN ESTUDIANTS IMPUNEMENT.



(foto del moment en que la policia segresta l'Enric de la Universitat de la Central, un dia abans que casualment el rector Didac Ramírez donès l'ordre als mossos de Saura de desallotjar als estudiants més compromesos contra les polítiques neoliberals i el pla neoliberal de Bolonya)

MANIFESTACIÓ: Que la Crisi la Paguin els Rics!

Vist que estem governats per una colla d'intolerants, violents i sobretot incompetents, els hi recomenem aquest joc :


Estem segurs que els hi farà molt bé jugar-hi i millor que desfoguin les seves ànsies de sang, les seves fustracions, davant de la pantalla de la màquina que no contra el poble pels carrers reals de la ciutat.

Potser podeu tornar a castigar estudiants i especular encara més, especular de debò en aquest joc virtual i us desenganxeu de tornar a fer-ho en la vida real.


Més info (cliqueu damunt la foto) sobre el joc inspirat en la més crua realitat mental d'aquesta xusma política i els seus acolits pseudo-periodistes.

Que el disfruteu!

dijous, 26 de març del 2009

Hereu, la ciutat no és teva!



Hereu diu que no podem passar per la rambla.

Que vingui ell mateix a aturar-nos!

dimarts, 24 de març del 2009

Saura posseït per l'esperit de la Valdecasas!

El cartell és de principis del 2000, de quan el tripartit nomès era una il.lusió.

Polítics a la merda, ja!

dilluns, 23 de març del 2009

V I D E O : "Bolonya s'aplica a cops de porra (18 i 19 de març BCN)"



El desallotjament dels estudiants tancats a la Universitat Central de BCN deriva en una cacera policial durant tot el dia i s'estén fins a la nit, pels carrers més cèntrics de la ciutat.



En aquesta edició hi tenim els tres videos que es van poder veure en el mateix dia dels fets amb algunes noves seqüències i la manifestació del dia següent, la que els estudiants van fer en repulsa a l'actuació policial i contra el pla Bolonya.

dissabte, 21 de març del 2009

La contracàrrega!

Hi ha una torrentada de dignitat indignada que batega per les venes del jovent. La violència sistemàtica del sistema els hi ha fet bollir la sang. No hi ha per menys; davant l'escandalós robatori de qualsevol esperança de futur, la resposta llògica és el contraatac d'autodefensa. Els sectors estudiantils més partidaris del diàleg han quedat orfes d'arguments davant les càrregues carregades d'odi, de la brigada mòvil dels antiavalots. Ahir, el botifler del Puigcercós parlava per la TV3 (la seva) d'un llinxament mediàtic contra els moSSos. La negació de la realitat cada cop és més escandalosa. Els veritablament llinxats han estat els fills del poble treballador català i els periodistes que intentaven fer la seva feina, molt més honrada que la dels mercenaris uniformats. (Avui, sense anar més lluny, PSC e ICV, s'han pronunciat totalment a favor de la brutalitat policial.) (Tambè els sindicats grocs de CC.OO y UGT consideren "impecables" l'actuació dels Mossos).

En aquesta foto de Jose Colón, s'evidencia que els estudiants poc a poc, a força de patir la repressió del sistema, estàn aprenent a perdre la por i no dubten en plantar cara als homes armats del govern i son ells qui efectuen la primera envestida. Ho podeu veure en el video de Suporttotal a Dvactivisme clicant damunt la foto. El video aquest i els dos anteriors els podeu trobar en el post anterior. És molt interessant comprovar al anar-los veient des del principi, de com la violència policial contra uns estudiants pacífics, que com a armes nomès tenen llibres (primer video), deriva al llarg del dia en una resposta de defensa muntant barricades (segon video), i desprès passen al contraatac (en el tercer video).

Fa uns dies que vam veure unes imatges que ens van recordar el famós quadre de Ramon Casas "La càrrega" , però amb les tornes canviades. Aquesta volta la imatge no era dels barcelonins fugint dels cops dels sabres dels uniformats, sinó contraatacant per tal de defensar els drets més bàsics com el de manifestació. La resposta dels gossos del Sauron i els mètodes de la Guàrdia civil de principis de segle XX, no son gaire diferents. Resulta evident que 100 anys desprès, la violència policial és la mateixa, sols que en comptes de sabres fan servir porres. El que si sembla haver canviat son les substàncies que es prenen abans de cada càrrega, doncs a principis de segle XX diu que sols bebien "carajillus".

Fa poc més de 40 anys, a Paris, l'ocupació estudiantil de la Sorbonne va iniciar el Maig Francès que marca un punt d'inflexió històric. Llavors com ara, l'efervescència estudiantil plantava cara a les agresions del poder establert, amb contundència i determinació exemplars. Voler observar paral·lelismes entre les dues situacions, potser no sigui fer volar gaires coloms...

dijous, 19 de març del 2009

Brutalitat policial a Barcelona.

Aquesta vegada els estudiants més conscients que s'han atrevit a plantar-se contra el pla neoliberal de Bolonya han tornat a rebre per part del rectorat i la policia del Saura.

Ho podeu veure en els següents videos: (factoria de Suporttotal)

Manifestació vs pla Bolonya 18març09 a Karcelona

Càrrega en el Palau Robert

Desallotjament de la Universitat central de BCN i atac policial contra els estudiants

Tot això ha succeït en un dia, en la Barcelona més podrida que mai; bé...
un poc més prop dels temps miserables del franquisme.

divendres, 13 de març del 2009

Can Ricart, l’edifici financer i el mal oratge.

L’edifici financer que aixopluga el sistema capitalista té els fonaments de fang. Ha volgut créixer fins l’estratosfera sense pensar en que més alta seria la caiguda. Ara, els cascots del ensorrament globalitzat comencen a ploure damunt la classe treballadora i l’horitzó s’enfosqueix davant l’arribada inexorable d’un huracà de força 5 que convertirà tot el nostre planeta en la Novaorleans de després del Catrina.



I aquesta és la sensació de les veïnes i veïns de can Ricart en veure l’estat en que es troba el patrimoni històric : Un tornado especulatiu de requalificacions urbanístiques fill de la tramuntanada d’impunitats escandaloses, que ha trinxat el més simbòlic dels recintes fabrils del barri. Una pedregada de corrupció i el mal llamp de l’avaricia que esquerda les parets sense sostre de les naus abandonades venudes al ninguneig municipal i al leurouxisme del conseller de cultura.



La tempesta de foc que va transformar en fum i sutge un patrimoni arquitectònic únic a Europa continua sense ser jutjada. Els mateixos que posaven la mà dins de la caixa del diner públic per “indemnitzar” als seus amics directius del
Fòrum, volen instal.lar “la casa de les llengues” damunt les cendres i les runes del que havia estat un conjunt d’insupstituible valor històric; espai que acollia 250 llocs de treball fins que el 22@ i els seus gratacels bàrbars volgueren “construir riquesa” . Les fotos de l'actual estat de can Ricart demostren fins on han arribat amb el seu terrorisme econòmic i el descarat proxenetisme territorial que caracteritzen els mals governs que em patit fins ara.

dimarts, 10 de març del 2009

La injusticia, l'especulació i la brutalitat urbanística contra una veina.

Al districte de st. Martí l'especulació campa tan lliure com la camorra italiana, diuen que se sent molt tranquil.la en aquesta ciutat, per tancar negocis, per anar de putes, per construïr hotels, per netejar els calers amarats de sang... és la ciutat del Hereu i companyia.

dilluns, 9 de març del 2009

Continuen a bon ritme les expropiacions forçoses en la ciutat de l'especulació i el mangoneig.


El dia 11 van desallotjar el taller d'automoció Crono Dos, típic taller de planta baixa que durant trenta anys a fet vida i molta feina al barri. Malgrat ser de propietat, aquell dimecres 11 de febrer es van presentar cuatre furgones plenes de policia d'anti-avalots de l'ajuntament per a desallotjar al veí a la força i deixar-lo al carrer amb una indemnització de sis mil euros.

Panoràmica de la zona afectada.
El taller nomès es va moure uns metres ja que a l'altre banda del carrer es trobava un altre nau, la única que havia resistit momentàniament la fúria depredadora urbanística, enmig d'un paisatge lunar i que era tambè de la seva propietat.
Ens va explicar el veí i mecànic mentre esperava que qualsevol dia l'acabessin de foragitar definitivament del barri, que com a ciutadà que està al corrent de tots els pagaments l'ajuntament el tractès d'aquella manera: Que s'hagi negat a negociar més enllà dels miserables sis mil euros com a compensació; que l'ajuntament no sigui capaç d'oferir-li un altre lloc per a seguir amb la seva activitat que n'és el seu mode de subsistència; que hagi ignorat l'informe que li va fer un pèrit privat contractat per ell mateix per taxar el preu del solar on té la finca; que la negociació s'haguès mantingut sempre amb persones diferents cada vegada; que se sentia vigilat per persones extranyes, i que el districte utilitzi la força com a últim recurs contra gent honrada que viu i treballa de fa molts anys al barri. El mecànic tampoc s'explica la compensació que va rebre el negoci contigu al seu, ja ensorrat, per la premura de la reurbanització de la zona. Sospita que per aquest motiu, per la pressa de començar les obres, l'inquilí que nomès feia servir l'espai com aparcament d'autobusos, va ser beneficiari d'una cantitat de 150.000 euros per marxar ben ràpidament d'allà; increïble.

Tot això des de fa uns dies que ja és aigua passada. No hi ha cap rastre de tots els tallers que habitaven aquest indret i ara s'està esborrant l'últim vestigi de vida amb el desallotjament policial de les dos últimes cases del s.XIX que queden al costat de la torre Agbar. Una ja és a terra i l'altre malgrat encara hi ha gent visquent-hi, espera el mateix final.

diumenge, 8 de març del 2009

Art entre les runes, art malgrat la destrucció i la brutalitat urbanística.

Rebrota l'art des de les runes i els cascots.

Bo i passejant entre "l'ensaimada" de la plaça de les glòries catalanes, he vist materialitzat el bonic poema del mestre Miquel Martí i Pol que deia:

"Hereus d'un alt llinatge
cent voltes escapçat,
florim quan menys ho esperen,
cantem, quan menys els plau"

I així, entre els enderrocs de dues cases d'obrers del segle XIX, al peu de la torre Agbar, ha estat la sala d'expocicions triada per un artista pintor de quadres. Fins fa molt poc temps, aquest artista tenia espais creatius on ara hi ha descampats i males herbes, perquè la política cultural de l'ajuntafems barceloní ha intentat desmantellar la creació artística al barri.

Afortunadament, el 22@ i els seus plans urbanístics especulatius no han aconseguit, fins ara, impedir que l'art rebroti de socarrel una i altre volta.

Continua bategant la vida entre els cascots de la selva immobiliària i el terrorisme urbanístic.

dissabte, 7 de març del 2009

NECRÒFAGS al Poblenou.


Abans de l'arribada dels necròfags hi han d'haver intervingut en aquest cas, els assassins. Durant l'estiu del 2006 van rematar la víctima la qual s'havia revoltat, malgrat que les gavinetades municipals ja l'havien ferit de mort mesos abans. Encara en vida, tambè la començaren a esquarterar i fins hi tot hi calaren foc, i encara en vida, criminals!
I d'aquesta manera tan brutal, ràpidament en poc anys ha anat agonitzant per morir de mala mort.
La víctima és can Ricart, les víctimes de can Ricart o l'ànima víctima de can Ricart han estat tots aquells qui l'habitaren i sobretot se l'estimaren. Ara les despulles nomès evidencien les marques de la violència. I els botxins tampoc s'han molestat en tapar la fossa, ni per a ocultar l'evidència del crim. Però no els hi cal, ja que el resultat de la seva obra espera a ser novament ultratjada i rematada amb l'arribada dels senyors necròfags.

El Poblenou del 2009 és un immens cementiri gestionat per necròfags de tota mena. La feina bruta del botxí està gairebé esgotada, queda poc per trinxar i sentim amb enyor per molt extrany que pugui semblar, l'artesanal mà del botxí, perquè mentre ell actuaba encara hi cabia la possibilitat de salvar alguna cosa; i quan anabem respirant l'aire antic d'aquelles cases mentre queien i per tant, quan encara les podiem contemplar al nostre voltant, se'ns feia impensable que tot allò tambè poguès desaparèixer, però allà hi eren encara, fent barri.
Ja! i mira que en podem arribar a ser d'il.lusos, tambè amb l'esperança que de la destrucció en poguès sorgis quelcom igual o millor, però pitjor no. Tant malament no!
.
Necròfags de renom com Jean Nouvel i Benedetta Tagliabue s'hi aplicaràn en desfigurar per sempre més el cadàver.
El primer necròfag autor del ciri immens i cridaner (la torre Agbar) que se situa al costat d'un altre gran error com el tortell de les Glòries (que ara s'apressen a enderrocar), ens ha entaforat un gran cementiri vedat, partit en bocins, que pretèn ser un parc d'esbarjo i que no aconsegueix ni una cosa ni l'altre; qualsevol cementiri te un aire més digne que allò anomenat "Parc central".
Can Ricart resta al costat mateix d'aquest artefacte i tot i que la putrefacció l'amara pertot arreu, s'erigeix amb una elegància pretèrita per sobre la fossa de Nouvel , quelcom però que el tecnòcrata municipal no pot tolerar, ni el necròfag pretendre.

Diuen que allò desentona, hi esclar que desentona; Can Ricart enmig de tot allò desentona ara, en el Poblenou d'ara i desentona tota construcció més vella que fa 150 anys, 100, 50, fins-hi tot!
I el necròfag estrella que li ha tocat a can Ricart és Benedetta Tagliabue. Ha dissenyat l'artefacte que ha d'acollir un dels projectes fracassats del Fórum de la incultura del 2004, "la casa de les llengües" i que acabarà desvirtuant el que queda empeus. Vegeu si no en la il.lustració una recreació virtual.


Aquest mamotreto de la Benedetta, malgrat la crisi estigui nomès a les beceroles, diuen que el podrem començar a patir aviat, en la propera tardor.
La immensa barbaritat que ens ocultarà de la vista la tonteria aquesta de la Benedetta que no és més que un afegit, així com el que resta de can Ricart, son aquestes moles orbes pintades en blau que ens mostra el gràfic superior; se suposa que aniràn més lentament, però allà hi son, amenaçant en la maqueta.
El futur per tant està ja decidit i malgrat que ara podem disfrutar de la estampa ben precària però ample de dignitat de l'antiga fàbrica des de diferents angles, se'ns fa molt llunyà aquest miserable futur. Ens va passar tambè amb la fàbrica de Ca l'Aranyò que quan la contemplavem des de la Diagonal, totalment abandonada a la seva sort però ferma, bella, digne ens era impensable que uns plans urbanístics venuts a una especulació salvatge la poguessin maltractar d'aquesta manera. Aneu a cercar ca l'Aranyò si és que ara el trobeu. En va ser una lluita veïnal guanyada i l'han soterrat immisericordement entre enormes blocs negres del complex de Mediapró.
Un futur semblant està per caure sobre La Escocesa tambè. Esperem que la crisi aturi el descontrol.

Poblenou sembla un cementiri nuclear, amb carcases d'última generació-degenerada, que soterren les poques restes de dignitat que li queda.

La Teixidora continua al barri.

El desallotjament d’ara fa un mes del centre social okupat autogestionat La Teixidora, del antic edifici dels Federals (al c/Marià Aguiló nº 35), va tornar a evidenciar quina utilitat social tenen els gossos d’en Sauron. Però la política repressora del teixit associatiu de Poblenou, protagonitzada pel tripartit, no ha tingut l’efecte que volien aconseguir.

Encara que de moment, no hi ha un espai físic on ubicar el C.S.O.A. , La Teixidora continua entre nosaltres. I no tant sols hi és en el record de les activitats desenvolupades durant tot l’any passat. Divendres 27-2-2009 varem concelebrar un sopar de germanor, amb més de 100 persones assegudes a taula, que demostra que la lluita continua.
Podria ser l’últim sopar abans de la resurrecció? L’esperit de la Teixi tornarà a materialitzar-se entre nosaltres? Diferents senyals dels Deus així ens ho indiquen: En aquest “sant sopar” de divendres no van faltar ni el pa, ni el vi, ni algun que altre Judes infiltrat ( dels que accepten ordinadors obsequi de les industries de la guerra, valorats en 30 monedes, i dels que encobreixen estafes com la comesa contra la companyia ciutadana Can Ricart mentre que reparteixen petons falsament fraternals).
Però malgrat els traïdors quintacolumnistes d’Iniciativa, estem convençuts de que és qüestió de temps que La Teixi torni amb renovades forces, potser ocupant algun dels gratacels amb que el 22@ ens ha enfosquit l’horitzó del nostre estimat barri. Preguem perquè la tornada “mesiànica” sigui el més aviat possible. QUE L’ESPERIT DE LA TEIXI ESCOLTI LES NOSTRES PREGÀRIES!!!.