Arquitectures estel·lars al Poblenou, enginyeria financera i conseqüències de tot plegat.

La millor botiga del món va decidir obrir 200Ha de franquícies en el barri del Poblenou batejant-les amb el nom de 22@. Com en qualsevol altre botiga de luxe es tracta de fer uns aparadors ben llampants per enlluernar la clientela i distreure l'atenció del que realment els preocupa: Omplir el calaix de beneficis. La classe treballadora i els pobres de solemnitat que tant perjudiquen l'estètica i el disseny, són llògicament foragitats.

foto de J. Marca, destrucció i construcció en el triangle d'or de la Diagonal amb Pere IV.

Les industries de la guerra (disfressades d'empreses de noves tecnologies que van superar el crack de les "punto com") pretenen substituir fàbriques com la Frigo. Prop de 300 llocs de treball directes que s'empassa el forat de la crisi; un sacrifici humà que servirà per buidar el terreny d'uns 10.000 m2 de molestes naus industrials i poder-hi construir més gratacels, conformant cada vegada més, tot un horitzò gris de formigó armat.

La industria productiva es desmantella en nom d'una enginyeria financera suposadament més rendible. En realitat fan prestidigitació contable fent sortir el mateix conill de diferents barrets, una i un altre vegada.
En aquest sentit la crisi és psicològica, doncs mentre s'han cregut la seva propia enganyifa el sistema ha rutllat. El mateix conill l'han venut infinitat de vegades multiplicant els beneficis de forma especulativament falsa.
Arquitectes "estrella" de tot el món (Jean Nouvel, Benedetta Tagliabue, Dominique Perrault....) hi van veure clar que damunt dels cadàvers del teixit associatiu i de les naus industrials, les seves torres d'ivori serien uns mausoleus sensacionals; omplint-se la boca amb discursos buits de contingut i farcits d'expressions com "diàleg entre gratacels", "trenat de perfils", "geometria que dansa...", "interpretació de fluxos", "tipologia híbrida", "desplegament de façanes", etc..., que recorden enormement el xarlatà del Far-west.
Els polítics com que els hi convè, es deixen entabanar per un urbanisme colossalment insostenible que escandalitzarà pel seu nivell d'hipocresia i barbàrie a les generacions venideres.
Quantes tones de CO2 s'emeten a l'atmosfera per a construir i mantenir encesa tanta foguera de vanitats?.
El cinisme del seu "creixement sostenible" està a l'alçada dels seus monstres d'acer i vidre blindat. Cal tenir present que el consum de recursos energètics i matèries primeres que comporta l'urbanisme al Poblenou empenyora el futur del barri, del país i del planeta. Enlloc d'això, monten un congrès mundial de la natura en el fòrum sense cap esma de vergonya!.

Conceptes d'urbanisme i de sostenibilitat:

L'urbanisme és l'encarregat de distribuir damunt el territori els usos o abusos que patirà. La planificació urbanística és la responsable d'adjudicar una determinada capacitat de càrrega humana al terreny. Aquest terrenys tindran un valor de mercat o un altre segons la seva qualificació urbanística, sigui agrària, industrial o urbanitzable. L'avarícia de l'economia capitalista força fins a nivells insostenibles aquesta capacitat de càrrega per tal d'augmentar el valor de mercat i aconseguir maximitzar les plusvàlues en la requalificació.

"Petjada ecològica" és un terme que serveix per a valorar el consum de recursos, traduint-lo a m2 de superfície necessària per a generar-los. Els càlculs de la petjada ecològica dels barcelonins la situen al voltant de 3'5 Hectàrees (35 000 m2 per a cada ciutadà). Així doncs, una Barcelona sostenible necessitaria disposar d'un territori 600 vegades el que té per a poder qualificar-se de
sostenible. Si els càlculs es fan per a tota l'àrea metropolitana, queda clara la necessitat del transvasament de l'Ebre i de la M.A.T., per a posar dos exemples de com uns plans urbanístics com els del 22@ afecten a la globalitat de les persones que compartim uns recursos cada cop més escassos.
Les estadístiques asseguren que cada Català gasta de mitjana 12 litres de benzina al dia; aquesta energia traduïda a esforç humà equivaldria a tenir darrera de cadascú un centenar d'esclaus. Resulta evident la insostenibilitat del sistema i la imperiosa necessitat de decréixer.

Requalifiquem, que el món s'acaba:

"El capitalisme ven la corda amb el que el penjaràn, si creu que fa negoci" és la metàfora que millor descriu la generació d'una bombolla immobiliària que fins a poc, abans d'esclatar, era negada amb vehemència pels seus generadors. Amb la mateixa hipocresia perverteixen el llenguatge i s'inventen un Fòrum de les cultures per a la pau (esponsoritzat per una industria de la guerra anomenada Indra, instal·lada en el 22@) que utilitzen com a cortina de fum amb la que ocultar el P.E.R.I. de Diagonal Mar. Solament en les 2'5 hectàrees del recinte de can Ricart, el valor de les plusvàlues ascendeix la xifra de 109 milions d'Euros. Com que el 22@ afecta 200 hectàrees de Poblenou, sols cal una regla de tres per a fer-se una idea dels interessos econòmics que l'urbanisme crea.

Per tal de maximitzar beneficis el 22@ força els coeficients d'edificabilitat fins uns nivells que si a Catalunya hi hagués justícia, serien de jutjat de guàrdia. No tenen cap vergonya de qualificar de zona verda les vies del tramvia o d'equipament de barri un hotel o un transformador elèctric. No fan escarafalls davant la substitució social que l'especulació provoca (amb el mobbing com a exemple més sagnant); la destrucció dels llocs de treball existents en les antigues naus industrials, la desaparició dels espais de creació artística que enriquien el teixit social i l'enderroc del patrimoni històric de Catalunya, són les conseqüències a nivell local. I continuant amb la seva demagògia es gasten més de 20 milions d'Euros en un parc central envoltat de murs de formigó armat i retallat en 4 trossos per a potenciar la circulació en vehicle privat, "els cotxes pasaràn per sota d'un túnel de flors" va dir en el seu moment l'arquitecte estrella Jean Nouvel. Encara que costi de creure, els 55.000 habitants del Poblenou encara esperem que es faci una biblioteca pública que va ser promesa força abans dels jocs del 1992.

Foto de J.Marca, "Parc Central" el seu túnel injustificable per on els cotxes hauràn de passar entre floretes.

D'altres efectes més allunyats geogràficament no acostumen a ser explicitats en el discurs anti-22@. Oblidem sovint que els recursos necessaris per a construir i mantenir els gratacels amb els seus habitatges d'alt standing i oficines amb vistes al port esportiu (on pots tenir-hi amarrat el teu "barquitu"), hipotequen la resta del país. Mentre els redactors de la planificació urbanística s'omplen la boca de falsedats com el "creixement sostenible" no podem oblidar que ens aboquen a tots i totes a l'escassetat de recursos i la crisi mediambiental.

Què s'hi pot fer davant de tot plegat?

Forçar a que la població deixi d'amagar el cap sota de l'ala és un primer pas. Cal ser conscients que estem dins d'un túnel fosc on la llum que veiem al final no és cap sortida, sinó que és el focus d'un tren sense frens que se'ns llença damunt. Visualitzar la realitat és imprescindible per a poder girar 180 graus la ruta que portem com a societat.

Els intents del sistema de surfejar la cresta del tsunami amb la inconsciència de qui puja al Dragon-khan i l'evidencia de l'hecatombe territorial, financera i climàtica, fan més certes que mai les paraules de Bertolt Brecht :

"Qui es quedi a casa quan comenci la batalla,
I deixi la seva lluita als altres
Aquest, haurà d'esser previsor:
Perquè qui no comparteixi la batalla,
Compartirà la derrota.
Ni tant sols la batalla evita qui vol evitar-la;
Lluita doncs, per la causa enemiga
aquell que no lluiti per la pròpia."

AAVV DE CAN RICART.